Dijous, dinou d’abril, s’estrena Dinou a la Sala Beckett de Barcelona. Nou personatges que s’endinsen en una atmosfera on el dinamisme del temps és present en cada part d’ells i del propi text –inclusive el títol, tot i ser un simple número obert a immenses dimensions. Escrit pel dramaturg Ferran Joanmiquel i represa de la producció d’El Canal a Temporada Alta l’any passat pel director Carles Fernández Giua. Sensacional i emocional estrena a la petita sala de Gràcia.
Un pare que juga amb dos matrimonis paral·lels, fills paral·lels i un únic somni que succeeix en l’ideal del seu fill Cesc (Albert Carbó). És el fet de desplaçar-se a través de la foscor dels forats negres connectats entre ells. Un viatge de ciència ficció; o bé, pertany a la realitat en el moment que proposen un dualisme que és, alhora, el viatge a través de la seva vida: el passat que recau sobre el pare; el present sobre en Cesc; i finalment el futur sobre el germanet (Nil Cardoner), o potser la germanastra? Queda obert. La diferència és que un és l’anar per no tornar; si es sap agafar el camí a l’infinit, té possibilitat d’anar i tornar.
La sala gracienca on es fabriquen nous dramaturgs aposta per l’escena jove. Jove però no per aquest motiu exclou un públic i una complicitat amb la figura dels adults oients. Al cap i a la fi un jove és el passat d’un adult, com un jove present té un futur de fisonomia adulta. Així ho afirma el dramaturg Lutz Hübner en l’article “El teatre per a joves”. Doncs l’emoció, aquell vespre dinou d’abril, es va estendre en l’ampli públic amb un vertigen en la infinitat de la tristesa i la desorientació del protagonista Albert Carbó – el qual va irradiar resplendor tan en els instants més divertits com els més afligits. Igualment destacar Nil Cardoner impecable en l’interpretació i tempo del text.
Quant els personatges, la dramatúrgia va jugar un altre dualisme en la feina actoral. Cesc portava, en ell, el seu pare ja mort des de l’inici; la mare de Cesc i del germanet aportava l’altre dona del marit/pare mort, alhora professora d’universitat d’en Cesc; similar el cas de la Laura, novia del protagonista, que jugava dins el paper d’una altre noia que també es veia amb aquest personatge principal. Tot de relacions ordenades dins el caos que lliguen al jove adolescent.
El vídeo projectat en canvis d’escena no era del tot imprescindible. A l’inici funcionava per introduir un punt de partida d’on continuar a través del flashback la història que proposaven. Escènicament parlant, un únic objecte: dues plataformes metàl·liques a dos nivells diferents pivotants al voltant d’un mateix punt central. Aquest cos sí opera màgicament: és una taula, és un llit, és un transport espacial, és un espai en altura exterior on contemplar les estrelles. En conclusió és fantàstic i il·limitat. Un espai senzill però sublim.
L’obra ja porta bagatge iniciat a Girona; tornar-lo a projectar ‘ha estat en certa manera curiós perquè hi ha hagut sensacions que han canviat’, comentava Carbó al sortir al foyer. Suposo que en certa forma la impressió sensorial ha viatjat en el temps. No la deixeu passar. La complicitat que ofereixen els intèrprets és un regal que el públic mateix comparteix, una experiència sensorial immillorable.
Puntuació: 4 out of 5 stars